ECO Orfeó Valencià Crònica

Posted by admin

Cròniques des de la porteria

ENCETEM NOVA ETAPA

València, a 29 de Novembre de 2019

Benvolguda Engràcia:

Hi va haver un temps en què anavem corrent com bojos fins a l’actualitat. Un, es llevaba del llit es posava qualsevol cosa per damunt i, vinga, a correr fins a l’actualitat. Avui és l’actualitat la què corre cap a nosaltres, i amb molt males intencions. Així ès que fem el contrari del que fèiem, ens posem les sabates i tirem a correr per tal de què l’actualitat no ens alcanci.

I parlant d’actualitat tinc què dir-te què ahír tinguerem un nou E.C.O., ja saps, picadeta i actuació. Al passar a la sala gran vaig veure que hi havia una pantalla i vaig pensar: Vaja! avuí tením sessió de cinema. Però començà a parlar el Sr. Zapater què va dir què el Sr. Paco deixava de formar part de l’E.C.O. i que en agraïment a la seua tasca anaven a projectar un vídeo. Era el Sr. Eduard qui donava les gràcies recordant com naixqué l’idea de l’E.C.O. i amb l’esforç de tots dos i de Trini varen recorrer quince anys portant a l’Orfeó artistes, músics, cantants… Hem tingut de tot i jo contante-ho puntualment. Moltes gràcies als tres per tot el què ens haveu fet gaudir.

Però la nit continuava i era el torn de l’actuació. El Sr. Zapater ens va presentar Begoña Martínez i Jesús Debón. La nit pintava bé, a més a més, el repertori seria en castellá i ho entendria tot. La primera cançó era "El cabello más sutil" d’un tal Fernando Obradors. "Del cabello más sutil / que tienes en tu trenzado / he de hacer una cadena / para traerte a mi lado". Ens va encantar a tots. Després, d’un tal Eduard Todrá, "Madre, unos ojuelos ví". Si l’anterior era bonica, esta era fantàstica. Era la segona i ja estaven tots encantats amb la Begoña i el Jesús. A estes altures ja ens havien guanyat a tots. Després van cantar una cançó que la música era del mateix Jesús, "Un olvido de seda", "Si alguna vez me olvido, no me olvides tú".

Jo ja tenia una calor tremenda, no sé si s’havia entrat el vestit o m’havia fet més grossa, el cas és què m’apretava per tots els puestos. Matant-me a ensalades per a no rés. Demà faré arros amb fessols i naps.

"Canción al árbol del olvido" d’un tal Ginestera. Resulta que jo ja la coneixia però cantada per Victor Jara "En mis pagos hay un árbol, / que del olvido se llama, / al que van a despenarse, vidalitay, / los moribundos del alma". Ufff, mare meua quins records!!! i quina mala baba me va entrar quan el mataren. En fi, l’actuació arribava al final segons ens digué la Begoña i al remat va cantar "Las hijas del Zebedeo" aquella cançó que cantaven la Pili i la Gertru mentre rentaven la roba, "Al pensar en el dueño de mis amores / siento yo unos mareos encantadores / bendito sea / aquel picaronazo que me marea". Així va acabar el recital, entrega de flors i de diplomes al anterior equip, als artistes Begoña i Jesús i un regalet "Tú me acostumbraste".

Gràcies de nou a Paco, Eduard i Trini, a Clara Muñoz pel vídeo i, com no, a Begoña i a Jesús i espere, tots esperem, que la nova etapa de l’equip de l’E.C.O. siga, al menys, tan bona com la anterior. Gràcies a tots.

Et tinc que deixar que demà tinc un dia complicat i carregat de bombo. A les sis del matí sonará el despertador. En dir-te aixó, prou. Un beset de la teua amiga

Leocàdia.